Gonzalo Anaya: In memoriam

Al final l’he trobada, la foto amb Gonzalo en una xarrada organitzada per Esquerra a Castelló. La Teresa Parejo em va dir si podia _ imagina, Núria_ si jo podia portar-hi al Gonzalo amb el meu cotxe!

El mestre no va parar de parlar amb una memòria prodigiosa de  tota! la seua vida al llarg de les dues hores de viatge, anada i tornada, metàfora certa per a mi. A això cal afegir-li la seua conferència, és clar, i les atencions i comentaris a tots els que s’apropaven a parlar-li, a observar-lo. Aquella vesprada, no vaig parar d’admirar-me amb ell; tanmateix, no vaig parar atenció que, per culpa de la meua “deriva intel·lectual i vital” d’altres temps, havia deixat un referent imprescindible.

Sols em queda, ara, penedir-me com a ensenyant de no haver participat dels moviments de renovació pedagògica en què treballava el mestre al País Valencià. Molts professors tractem de treballar des de l’altaveu reduït de la nostra aula en la convicció que, mitjançant l’educació, les persones poden fer-se més lliures i tolerants, millors ciutadanes, apassionats del raonament i partidaris de la ciència enfront de la superstició i el dogma. Lamentablement, molts més hi ha que es consideren simples funcionaris i t’espeteguen amb prepotència el teu esforç, en definitiva, el seu propi fracàs.

Un altre gran èxit del mestre de mestres que no puc obviar: la seua longevitat vital, de lluita i d’estudis fins a l’últim moment. Sense cap clemència vivim a una societat en què desplacem a la gent gran a l’àmbit domèstic o encara pitjor. Mes també això ha estat capaç de tombar Gonzalo: fins a l’últim moment estudis, publicacions i militància política. 

Des d’Esquerra, tristament, et recordarem però serviràs d’exemple, d’orgull per haver volgut passar amb nosaltres la teua “part final” en un partit republicà, d’esquerres i independentista; sí, independentista mal que li pese a molta gent. Tu has triat el partit que has volgut, que t’ha convençut.

Un últim detall: amb la teua bonhomia i alhora fermesa de conviccions, vivint dins d’un cos xicotet i dèbil que ni els cerrils dels feixistes respectaven en els nostres mítings, vull hui recordar-te. A la presentació d’un llibre amb tres diputats d’Esquerra al Congreso de Diputados, i amb una concurrència amedentrada per la gentola que ens esperava a la porta, tu te’ns hi aparegueres a meitat xarrada com a bàlsam contra la barbàrie en companyia de la teua “boina” negra i de l’esclat i admiració de tots. Encara no m’explique com creuares per davant d’aquella turba, tu, el mestre republicà que ho ha viscut ja tot. 

El pitjor de tot, és que tant Paco Galiano com jo en una reunió informal de la nostra sectorial, mentre la gent votava els seus candidats, havíem decidit citar-nos amb el “company mestre” per informar-li que, amb orgull i conscients de la responsabilitat, havíem posat el seu nom a la sectorial d’Ensenyament del nostre partit.

Ja no hi ha lloc.

Salut!

1 Comentari(s)

RSS dels comentaris Identificador URI TrackBack